En la seva primera exposició individual a Barcelona, Diego Benéitez confereix al temps la qualitat de suport de l’obra creant espais diàfans que, en trobar-se amb la mirada de l’espectador, adquireixen una dimensió nova com a continent d’emocions sustentades en una successió de vivències, records i intuïcions.
Projecta, des de la quietud dels seus paisatges, un efecte sensorial que arriba als porus de la pell de l’espectador, i els converteix en clau d’accés a un món de sensacions que l’artista expressa amb la seva poètica de l’espai com a continent d’un temps retingut per ser habitable . Sorprèn amb arquitectures suggerents sota atmosferes colonitzades per boires de seda. Els universos pacífics dels seus paisatges ofereixen espais íntims immersos en mons que inspiren miratges, com a oasi emocional, adormint les sensacions físiques per enaltir la pau espiritual. És un procés d’immersió des de la dimensió abstracta de la realitat, l’imperatiu de la qual és el reconeixement de l’instant poètic en saber-se habitant d’aquesta dimensió. És el moment en què la màgia de la interacció converteix al temps en suport de l’obra i el continent del missatge de l’artista.
Text de María José Salazar
