Quiñones és un artista autodidacte que es va iniciar al camp de la restauració, enfocament que el va ajudar a comprendre el saber fer dels antics mestres, aprenent totes les tècniques tradicionals de talla en pedra desenvolupades des de l’antiga Roma fins al Renaixement. Observador i coneixedor d’allò popular, Quiñones combina el seu particular sentit de l’humor amb l’ús de pedres precioses, la habilitat tècnica més depurada i un profund coneixement dels materials amb què treballa per crear un efecte trompe-l’oeil que trenca la barrera entre l’objecte quotidià i l’obra d’art.

Quiñones aplica el seu treball en pedra a llenguatges i temes postmoderns, llenguatges urbans actuals que basculen entre la il·lusió i la memòria i que li permeten aprofundir en conceptes antagònics com a realitat, ficció, artifici o versemblança. Conscientment, les seves obres eludeixen una interpretació directa o tancada, cosa que obliga l’espectador a projectar els seus propis records. Molt riques en significats, destaquen l’objecte evocador i el trompe-l’oeil material-conceptual. Les referències utilitzades van més enllà dels temes recurrents de l’art urbà, per això l’enorme complexitat de l’obra de Quiñones. Com els icònics monopatins o taules de surf representen elements detonats a partir de l’evocació de les càlides tardes del sud d’Espanya, des del Palmar fins a Estepona. Però també són signes de la fi de la innocència pubescent i del començament d’una nova etapa, l’adolescència, en què l’ésser humà es resisteix a abandonar per sempre els dominis del lúdic.