“Després de diverses visites a l’illa, sentia la inquietud que amagava una cosa que m’havia de nodrir. Després d’estar pintant-hi algunes setmanes, no acabava de veure clarament què era el que m’atreia plàsticament. Per descomptat que els seus colors, els infinits matisos de les pells de la seva gent, les vestimentes etc. són una cosa bonica i nova. Vaig pintar algunes obres que em deixaven impassible, no reflectien el que buscava, no era aquest el motor, ni aquella mena d’energia que em feia seguir reflexionant atret per “nosequé”.
A la tornada, ja a l’estudi, la incògnita seguia present. Vaig tornar amb una bona documentació fotogràfica, i a més mantenia contacte amb nous amics del poblat on em vaig allotjar, cosa que em va ajudar a descobrir què era el que em tenia inquiet.
Un poble, uns costums, una societat que canvia a cada moment, passen coses sense que els seus habitants tinguin voluntat de generar-ho. Són creadors de moments únics, es té la sensació que sempre tot està contínuament en moviment. Això és degut a que fan la gran part de la seva vida al carrer i sempre en conjunt, treballen, parlen simplement hi són.
Aquest moviment fa possible que els elements canviïn contínuament i esdevinguin escenes en què passen moltes coses en poc temps. Els nens juguen, els pescadors treuen escates, entra una embarcació, una família de turistes busseja, veus els peixos nedar, l’escuma és de color orxata, passa una bici per sobre i l’orxata es torna violeta. I en uns segons entra un núvol tan blanc que ho il·lumina tot. Això comporta que una infinitat de textures i sensacions creïn escenaris carregats de riquesa cromàtica.
A aquestes circumstàncies s’hi suma una cosa impressionant de veure, i és un cel que canvia i es mou encara més ràpid que la seva societat. Tot el temps transiten per l’illa uns núvols que van des de tons negrosos amorats a uns núvols “cotó” que reflecteixen una llum aclaparadora com no havia vist enlloc. Aquest moviment de núvols crea una variació de llums, modificant i transmutant tots els elements en qüestió de segons.
Aquest fet de voler alguna cosa i no saber per què, em recorda els anuncis de refrescos que posaven al cinema entre fotogrames. Feia que et vingués de gust aquest refresc sense ser-ne plenament conscient. Això que els teus ulls no són capaços de veure, però la ment sí. Així vaig anar comprenent que allò que volia pintar no era una imatge en concret, era un conjunt de tot això, una bomba d’alegria on conflueixen de forma natural colors i escenes tan especials. En resum, pura bellesa i vida era aquest “nosequé”.”
